Aquest diumenge, dia 10 de juny, a les 7 de la tarda, els campanars de més de cent esglésies de Catalunyars repicaran les seves campanes durant cinc minuts per homenatjar mossèn Cinto Verdaguer amb motiu del 110è aniversari de la seva mort. La iniciativa Dia de la Memòria -promoguda per una comissió ciutadana formada per personalitats d'Osona, el Ripollès, la Garrotxa i la Cerdanya, i amb el suport d’Òmnium Cultural-Osona- té la intenció de consolidar-se com un homenatge anual a tots els defensors de la llengua catalana mitjançant un símbol tan genuí com són les campanes i els campanars.
I el dia escollit, el 10 de juny, ve motivat perquè precisament és quan s'escau el 110è aniversari de la mort del conegut com a "poeta nacional de Catalunya", Jacint Verdaguer.
La intenció inicial dels promotors era circumscriure l'homenatge a les comarques d'Osona, el Ripollès i la Garrotxa, però la iniciativa ha captat l'interès d’esglésies, monestirs i campanars d’arreu del país, motiu pel qual l’homenatge acabarà tenint un caire nacional. Desconec si l’església de Canet -amb el seu flamant campanar- se sumarà o no a l'efemèrides. De moment hi ha 140 campanars de Catalunya, Andorra i la Catalunya Nord que faran sonar les seves campanes en aquesta repicada general, però si Canet no ho fa, tal vegada fora bo recordar que els canetencs som també dipositaris d’una petita petja en l’antologia poètica de Mn. Cinto Verdaguer.
Mossèn Jacint Verdaguer és un dels més destacats poetes de la Renaixença. Va néixer a Folgueroles, un poble de la plana de Vic, l'any 1845 i als 10 anys va entrar al seminari de Vic per començar la carrera eclesiàstica, gracies a la qual va poder dedicar molt de temps al coneixement de la literatura. Als 15 anys comença a fer poesia, motivat per la seva mare, que sabia moltes cançons populars i rondalles; per altra banda, al Seminari s'afecciona als autors clàssics; també coneix els escriptors del romanticisme, tant de fora com del país, aquests darrers, en bona part a través dels recents instaurats Jocs Florals.
Pel que fa a la seva pròpia literatura, Verdaguer va escriure gran quantitat de poemes de tipus místic i popular i, secundàriament de temes llegendaris. Aquesta irrupció literària el porta a Barcelona,
El trobem vinculat també amb Canet de Mar des de molt jove, gràcies a l’amistat que mantenia amb Ramon de Montaner, editor de la Montaner i Simon i amb l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner. De fet, va passar llargues temporades a Canet als anys 80 i 90 del segle XIX. Arran d’això, és probable que l’any 1877, quan Verdaguer va publicar el poemari L’Atlàntida Ramon de Montaner devia vehicular que fos el nostre Domènech i Montaner –que no havia fet encara obra arquitectònica i es dedicava a la il·lustració- que fes les cobertes de la primera edició del llibre. Anys després, Domènech farà un petit homenatge a Verdaguer, reproduint en els dintells de la façana de l’Ateneu de Canet –avui biblioteca- alguns episodis del poemari. Domènech mateix, en un article publicat arran de la mort del poeta, rememora lectures que havien fet plegats de l’epopeia atlàntica al pis barceloní de Verdaguer, al carrer Canuda, a la segona meitat dels anys setanta.
També conservem, a l’Arxiu Municipal de Canet, en el Fons Domènech i Montaner, un esbós siluetejat de la muntanya del Canigó, que Verdaguer envià l’any 1885 a Domènech i Montaner perquè li fes una il·lustració per al poemari Canigó que sortirà publicat l’any 1886.
Verdaguer també va visitar Canet arran de les Festes en memoria de Cristòfol Colom que es va celebrar l’any 1892 a la nostra localitat. Entre d’altres actes es va fer una sesió literària on hi va participar Víctor Balaguer, el canonge Collell, Josep Franquesa i Verdaguer hi va presentar el poema “Colom”. Llegiu-ne la darrera estrofa:
De Barcelona en la Seu,
De Jesucrist á las plantas,
Mentres ella fa oració,
Lo colom es de tornada:
Duya un nou Mon en son bech
Y als peus de Cristo’l posava.
Mn. Cinto Verdaguer podem dir que va ser el capellà de diferents famílies burgeses -principalment dels López, marquesos de Comillas- i també hem dit que va tenir una forta amistat amb la família Montaner. A tall d’exemple, l’any 1899 Verdaguer va batejar a Ramon de Capmany i Montaner, nét de Ramon de Montaner, que esdevindria un important pintor català. També va batejar a Pere Domènech i Roura, fill de Domènech però l’empremta verdagueriana més important de la família Montaner es dóna a finals de segle, amb la mort de Florentina Malató, l’esposa de Ramon de Montaner. Verdaguer, que recordo que havia passat llargues estades a Santa Florentina, tenia una gran entesa amb Florentina Malató. Això va fer que quan aquesta va morir Verdaguer decidí escriure-li dos poemes. El primer, es troba cisellat a la font de la capella de Santa Florentina, que va esculpir Anton Samarra. Diu així:
Naix una font cristallina
de vostra capella al peu,
símbol de l’aygua divina
de que vos sou dolça deu.
¡Oh font dolça y regalada,
de vostres aygues del cel
donaumen una tirada,
que la del mon es de fel!
Mn. Cinto Verdaguer també va participar activament en els actes fúnebres de Florentina Malató així com també es va encarregar de la confecció del recordatori, que va estar imprès a la Casa Thomas de Barcelona. És un díptic, amb l’orla negra de rigor on hi ha un altre poema, aquest més llarg. Podem dir que no és un poema original, sinó que Verdaguer va tenir poc temps per fer-lo i per tant, va recórrer a textos ja publicats del poema “Marina”, “So cristià”, o “Recorda’t que ets pols” o de “La mort del just”. Sí que va compondre l’estrofa número 12 que és la que l’escultor Blay va cisellar anys després a la capçalera de l’estatua jacent de Florentina Malató, que podem veure quan anem a la cripta funerària de Santa Florentina.
Vull morir per sempre viure:
vida que s’ha d’acabar
¡ay! á mi’m fa sospirar
com la eterna’m fa somriure.
Ab llavis frets encara sembla dirnos:
—No ploréu pas ma mort:
¿per qué en tant curt viatge despedirnos
si jo us espero á port?—
Ploráu, no per la esposa; ploráu, no per la mare;
no ploréu pas per mi:
ploráu ¡ay! per tants de altres
mortals que, com vosaltres,
no han arribat encare
de aquest cruel desterro á la ditxosa fí.
De qui no fa’l sórt
á Jesús que’l crida,
si dolça es la vida,
més dolça es la mort.
Cogitandi vilescunt omnia
¡Oh mort, qué negra ets tú!
Peró si Deu te dú,
¡qué n’ets de bella!
Ab ton ropatge bru
semblas la estrella
que vers l’aurora llú.
L’home es una flor
que per més que’s guarde,
del matí á la tarde
naix, floreix y mor.
Es la vida humana
de la mort camí,
herba que florí
damunt la fossana.
La mort es la nau
que dú nostra sort,
del món es lo port,
del cel es la clau.
Si’t sembla amarch lo ben viure,
será dolç lo ben morir
quan al fer l’últim sospir
Jesús te vinga á somriure.
Son cos, que es mortal,
la fossa rebé;
sa part immortal
lo Cel ja reté.
Ab llum celestial
un sant escrigué:
«No pot morir mal
la qui ha viscut bé».
Qui es de anima pura,
ab los serafins
volará de dins
de la sepultura.
Serví á Santa Florentina,
y aquesta Verge divina
volguéla, en premi á son zel,
en Cel y terra aprop de ella:
en la terra en sa Capella,
y al seu costat en lo Cel.
Per anar ultimant aquest breu passatge verdaguerià per Canet, voldria destacar també la devoció que tenia Mn. Cinto per la Mare de Déu de la Misericòrdia. Al llibre de visites del Santuari, que es va cremar amb l’incendi de l’any 1936, Verdaguer va escriure-hi:
Sortint de vostra ermita
Un do us demanaré
Que em torneu la visita
L’instant que em moriré.
Aquesta poesia no fa gaires anys es va posar en una de les plaques de l’esplanada dels poetes, que hi ha davant mateix del Santuari.
Per acabar també voldria esmentar que a Canet hi va viure també el seu cosí germà de Mn. Cinto, Narcís Verdaguer i Callís, al Mas de la Roca del Ram, avui conegut com a Cal Dr. Manresa, on Mn. Cinto també va passar-hi temporades.
El nucli vigatà, que tant va influir en el catalanisme de Canet –de mans del seu màxim activista, el Dr. Marià Serra- també cal atribuir la seva petja a la família Verdaguer. Gràcies als Verdaguer, trobem a Canet la presència dels prohoms de Vic, com ara el canonge Collell o fins i tot, les reunions per a la fundació de la Veu de Catalunya es van fer al Mas de la Roca del Ram i també al Castell de Santa Florentina.
Crec que amb tot el que he explicat, és suficient per tal que Canet vulgui fer país –i també fer poble- i se sumi, incondicionalment, a aquest merescut homenatge de recordança que promou des de fa mesos la plataforma Dia de la Memòria per aquest proper diumenge, 10 de juny.
Guió de Carles Sàiz per al programa “Racó de la història” de “La Rierada” de Ràdio Canet, emès el 6 de juny de 2012