 |
| Carles Sàiz, Raquel Pérez, Gemma Martí, Sergi Alcalde i Maite Carbonell. Fotos: Alfons Viñas |
El passat 30 de juny l'equip de treball del Centre d'Estudis Canetencs que hem estat treballant en la intervenció arqueològica i en l'estudi posterior de l'ermita de Sant Pere de Romeguera vam presentar les conclusions i el llibre resultant en un acte organitzat pel CEC, Edicions Els 2 Pins i l'Ajuntament de Canet. Us adjunto la meva intervenció per aquells que no vau poder venir.
Bon dia a tothom. Ara fa un any,
quan el Centre d’Estudis Canetencs va guanyar la VII Beca Raimon Bonal i de
Falgàs recordo que vam dir que si localitzàvem l’ermita de Sant Pere de
Romeguera de retruc descobriríem també el nostre Canet Medieval. I un any
després podem dir que ha estat així. Avui, amb la presentació del llibre de “L’ermita
de Sant Pere de Romeguera” volem reconciliar-nos amb el nostre passat oblidat,
el del Canet Medieval l’estudi del qual ens ha obert una nova finestra en la
història de Canet; la dels orígens del nostre poble a cavall dels segle X i XI.
Dos segles, val a dir, de grans transformacions i al mateix temps de transició,
de transició del model social antic, d’arrel carolíngia, cap al nou model
estamental, el que nosaltres coneixem com a feudalisme amb l’aparició de les
figures dels barons, veguers, senyors i varvassors que no eren res més que antics
funcionaris dels territoris que es revolten i que ara es fan amb el control
militar del territori i tenir el dret de cobrar impostos i “mals usos” als
pagesos. Si anem a casa nostra, ens hem de situar primer a les terres que avui formen l’Alt Maresme. Des del segle XI, amb el feudalisme tot aquest territori s’administrava militarment i fiscalment des del Castel. Montpalau, que encara podem veure’n les runes de la fortalesa a Pineda, aplegava el control dels nuclis demogràfics de les parròquies de Sant Martí d’Arenys (avui Arenys de Mar i Arenys de Munt), Sant Iscle de Vallalta (avui Sant Iscle i Canet), Sant Cebrià de Vallalta (avui Sant Cebrià i Sant Pol), Santa Maria de Pineda (avui Calella i Pineda), Santa Eulàlia d’Hortsavinyà, Sant Miquel de Vallmanya i part de la de Sant Pere de Riu.Per tal de fer complir els drets feudals, aquests senyors jurisdiccionals, es van envoltar de soldats que anaven reclutant entre els pagesos benestants dels seus dominis. Una vegada aquests pagesos rics es sotmetien al senyor jurisdiccional es convertien en milites. A canvi de la seva fidelitat, aquests milites rebien propietats en alou, és a dir, exemptes de pagar impostos al senyor. D’aquestes milites, amb cases aloeres al terme de Montpalau, en tenim documentats els de les cases de Menola i de Camós, a Santa Maria de Pineda; la casa dels Ros de Pineda, a Sant Pere de Riu i la casa de Canet, a la parròquia de Sant Iscle.
No totes les cases aloeres sorgeixen per donar suport al senyor baró, les més potents estan relacionades amb també amb la repoblació de Catalunya, després de l’episodi de saqueig de Barcelona de l’any 985 per part d’Al-Mansur, que era un dels cabdills més ferotges del Califat de Còrdova. El pas d’Al-Mansur per aquí va deixar gran part de Catalunya completament despoblada i amb una noblesa destrossada. Arran d’això, els comtes de Barcelona, llavors Ramon Borrell I i Ermessenda de Carcassona van demanar ajuda als nobles catalans de l’altra banda dels Pirineus perquè enviessin fills a repoblar les terres assetjades. Centrant-nos amb els de casa, un dels llinatges de la noblesa catalana que respongueren a la crida d’Ermessenda va ser la Casa de Canet del comtat del Rosselló. Els Canet s’assentaren, de ben segur, amb carta de franquícies de la mateixa comtessa Ermessenda, a la vall de la parròquia de Sant Iscle.
En un origen, la Casa forta de Canet era un petit mas que anys després es va fortificar amb una torre de planta rectangular, és el que es coneix com e model de mas-torre del segle XII- i posteriorment es completà amb una força o recinte emmurallat.
Però, a banda de la funció militar de la construcció, la Casa de Canet també era un punt d’explotació agrària. Tenim indicis de que les terres de la Casa de Canet anaven des de la muntanya del Montnegre fins al mar i de la riera de Sant Pol a la riera de Caldes. Malgrat la gran extensió, el nucli demogràfic més proper associat a la casa dels Canet, es trobava davant mateix de la seva fortalesa, amb petites cases i barraques de petites construccions. Fins ara ja tenim un poder jurisdiccional, Montpalau. Un poder local aloidal, els Canet i un poble. Aquests elements marquen el punt de partida del nostre Canet medieval.
I per completar aquesta societat medieval, ens falta el poder de l’església. Concretament, a la jurisdicció de Montpalau gran part de les parròquies es van consagrar entre els segles XI i XII. En el nostre cas, la vall dels Canet depenia de la parròquia de Sant Iscle però com que el nucli demogràfic dels Canet quedava lluny el bisbat permetia, que s’aixequés una petita ermita per portar a terme les funcions espirituals bàsiques. Ara sí que ja tenim tots els actors del Canet Medieval. Poder civil, religiós i poble.
La primera referència a l’ermita de Canet és de l’any 994. Hi trobem la referència de Sancti Felicis ecclesia Pinta. Sant Feliu va ser una construcció de petites dimensions feta amb pedra granítica de l’entorn. En Sergi Alcalde us en donarà més detalls d’aquí una estona.
Aquesta ermita canviarà l’advocació o bé a finals de segle XIII o a inicis del XIV i amb el canvi d’advocació, casualment o no, podem dir que a partir del segle XIV és l’època de més donacions testamentàries per a Sant Pere de Canet, al mateix temps que aquesta etapa coincideix també amb l’inici del creixement demogràfic de la vall i la proliferació de masies disseminades.
Això farà que l’any 1461 els habitants de la vall demanin permís al bisbe per erigir una nova església, davant l’actual Santuari de la Misericòrdia. No sabem quan temps van tardar a fer la nova església, de ben segur el doble de gran que la primitiva de Sant Pere. El que sí és segur és que amb la nova església de Sant Pere i Sant Pau la vella ermita va deixar d’exercir les seves funcions religioses. De ben segur que encara estigué alguns anys en actiu i que per diferènciar-les, l’ermita vella de Sant Pere es va començar a dir de Romeguera. Amb els anys l’ermita va perdre l’interès i amb el pas dels anys, quedà en desús. Dins d’aquest context, es troba documentat l’episodi de la campana que ha explicat l'Antoni Cruanyes. L’afer en sí ens permet deduir que l’ermita encara restava dempeus al segle XVII però ja era a mans privades, atès que era propietat del Mas Vendrell. Ara be, el que és segur és que l’ermita ja no tenia activitat de culte i de ben segur que estava dessacralitzada, ja que quan s’esmenta en les actes municipals en diuen “casa vulgarment dita de St. Pera de Romaguera”.
Podem afirmar doncs, que fins al segle XVII la construcció de Sant Pere es mantingué en bon estat, bé aprofitada com a habitatge o com a magatzem. Ara bé, a partir del segle XVII l’antiga ermita inicià un procés de degradació que es perllongà durant el segle XVIII fins a pràcticament desaparèixer a finals del segle XIX.
I malgrat l’intent dels Montaner de reconstruir l’ermita l’any 1911, les obres no van començar mai i el poc que quedava, una paret de pedra mig enrunada, va ser totalment mutilada el 1947. Durant una setmana es va anar picant la pedra de la paret per reaprofitar el material i aixecar un mur avui encara visible de la finca de Villa Soledad. Després d’això, el record de l’ermita de Sant Pere de Romeguera es va anar desdibuixant de la memòria col·lectiva i amb l’evolució del paisatge boscà, també se’n va perdre la seva ubicació.
Fa no encara nou mesos, el Centre d’Estudis Canetencs va localitzar les seves restes de la construcció. A continuació els meus companys explicaran com vam portar a terme la intervenció arqueològica i els resultats obtinguts. Gràcies.